dilluns, 19 d’octubre del 2009

RELAT D'UNA PERSONA QUE HA PATIT UN ICTUS

Relat en 1ª persona d'un afectat d'ICTUS, desde moments avans de patir l'atac, pensaments, sentiments, dubtes...neguits.


EN CATALÀ I... EN CASTELLÁ

Estic cansat de tot plegat..!

No hi ha rés que ajudi a fer portable aquest cony de vida que m'ha tocat...no es just...no ho suporto més...no val la pena...Aquests i altres eren els pensaments que contínuament hem turmentaven...

Us vull fer el relat de la meva petita història:

La vida que jo tenia era absolutament normal, treballant 11 hores al dia, menjant malament i de corre-cuita, molt neguit, stress...la família...la dona amb 8 anys sense treballar fora de casa, cuidant dels nens, la compra, els àpats, fent de "maruja"...aquella tasca que ella sempre havia odiat.

Els fills, ...ai Senyor !!...la nena quinze anys, de caràcter fort, rígida, massa perfeccionista, bona estudiant...carinyosa.

El nen, de 9 anys i amb un caràcter introvertit, una persona que s'amaga, no l'hi agrada tenir normes, va molt a la seva, però un bon nano i amb un gran cor.

I de sobte, una sotragada inesperada, i tot canvia...l'ICTUS

La salut aquest bé tant preuat que quan el tenim no l'apreciem, no el cuidem, però ai...amics, quan minva per la raó que sigui...tot son plors i queixes.

Penso que no he sigut mai una persona egoista, en el sentit de egocèntrica...,sinó tot el contrari, he basat els meus objectius en la família i el seu benestar, inclòs deixant en segon terme les meves preferències.

La forma en com vaig enfocar la consecució dels meus objectius, ara veig que era totalment equivocada, semblava tot com una carrera de fons, però sense final. Es tractava d'aconseguir cada cop més i més, èxits, diners, reconeixement,...oblidant la persona que som i els límits que tenim, tant a nivell físic com psíquic... i això es paga.

Segurament ara, desprès de tot el que ha passat, soc més capaç d'escoltar-me, d'estar per mi i amb mi, encara que a vegades això comporti fer-se preguntes sense resposta clara i qüestions sense solució immediata.

I que !!, penso ara...jo sempre he sigut una mica neguitós i per tant els temes inconcrets o que no es resolien amb el temps o la forma que jo volia, m'angoixaven molt.

Dia 14 de Març, matí...que em passa ?, no m'aguanto..., caic a terra.., l'ambulància.., l'hospital.., l'ICTUS.., en coma.., me'n surto...i l'inici de la recuperació.A part d'aquests successos entretallats no recordo gairebé rés més que la cara del meu director.., desencaixada, al costat del llit hospitalari.

Que serà de mi...i de la meva família,...haig de tirar endavant també per ells, no hi a un altre camí.Tinc la sensació de ser dins d'un somni i que en qualsevol moment despertaré i caminaré, tocaré i abraçaré tot el que vull i estimo.

El camí va començar en un centre de rehabilitació qualsevol, en el qual tant la dedicació dels professionals com la meva actitud van resultar cabdals per el meu desenvolupament i millora tant física com psíquica.

Tothom hem deia, "...es que tu tens una disciplina, una voluntat, una capacitat de sacrifici...innates...", i jo penso, -pot ser si, o bé no he tingut més remei, qui ho sap.
La meva arribada al Centre amb l'ambulància, per iniciar la rehabilitació, es d'aquells moments que no s'obliden mai... els camillers hem condueixen a la sala de recuperació, a on hem rep una infermera amb un somriure, i diu:

"...tota aquesta gent va venir com tu, no et desanimis mai..."
Vaig plorar, Deu meu no me'n sortiré, i que serà de mi.

Aquí va començar una fase diferent de la meva vida, moltes hores a la sala de rehabilitació, estirat cara amunt esperant el torn del fisioterapeuta, estones a la cadira de rodes, o al logopeda...
El cos no m'aguantava i el pensament hem traïa, pensava que ja no era aquell home auto suficient, aquell super-jò que tot ho podia i que era capaç d'aconseguir el que es proposava.

Però que dic ?,... si que soc JO.

Tenim a dins nostre uns valors i uns sentiments que ens ajudan a tirar endavant, com la voluntat, la paciència, l'esperit de lluita, l'amor, la constància,...

Hi vaig decidir que a partir d'aquell moment, no hem rendiria mai...



Estoy asqueado de todo..!

No hay nada que ayude a llevar esta maldita vida que me ha tocado...no es justo...no lo soporto más...no vale la pena...

Estos eran algunos de los pensamientos que continuamente me atormentaban...

Os quiero relatar mi pequeña historia:

La vida que yo tenia era absolutamente normal, trabajando 11 horas al día, comiendo rápido y mal, con mucho desasosiego, stress...la familia...mi mujer con 8 años sin trabajar fuera de casa, cuidando de los niños, la compra, las comidas, ejerciendo de "maruja"...esa labor que ella siempre había odiado.

Los hijos, ...ay Señor !!...la niña quince años, de carácter fuerte, rígida, demasiado perfeccionista, buena estudiante...cariñosa. El niño, nueve añitos y con un carácter introvertido, una persona que esconde sus sentimientos, no le gusta tener normas, pero un buen chico con un gran corazón.Y de repente, una sacudida inesperada, y todo cambia...el ICTUS

La salud este bien tan preciado que cuando lo tenemos no lo apreciamos, no lo cuidamos, pero ay...amigos, cuando mengua por la razón que sea...entonces aparecen las lágrimas y las quejas.

Creo que no he sido nunca una persona egoísta, en el sentido de egocéntrica...,si no todo lo contrario, he basado mis objetivos en la familia y su bienestar, incluso dejando en segundo plano mis preferencias.

La forma como enfoqué la consecución de mis objetivos, ahora veo que era totalmente equivocada, parecía como si fuera una carrera de fondo, pero sin final. Se trataba de conseguir cada vez más y más, éxitos, dinero, reconocimiento,...olvidando a la persona que somos con los límites que tenemos, tanto a nivel físico como psíquico... y esto se paga. Seguramente ahora, después de todo lo ocurrido, soy más capaz de escucharme, de estar por mi y conmigo, aunque a veces esto comporte hacerse preguntas sin respuesta clara y cuestiones sin solución inmediata.

Y qué !!, pienso ahora...yo siempre he sido un poco inquieto y por lo tanto los temas in concretos o que no se resolvían con el tiempo o la forma que yo deseaba, me angustiaban mucho.

Es el día 14 de Marzo, mañana...que me pasa ?, no me sostengo..., caigo al suelo.., la ambulancia.., el hospital.., el ICTUS.., el coma.., me he librado...y el inicio de la recuperación. A parte de estos sucesos entrecortados no recuerdo casi nada más que la cara de mi jefe.., desencajada, al lado de la cama hospitalaria.

Que será de mi...y de mi familia,...he de seguir adelante no solo por mi si no también por ellos, debo escoger este camino.Tengo la sensación de estar atrapado en un sueño y que en cualquier momento despertaré y caminaré, tocaré i abrazaré todo lo que quiero y amo.

El camino empezó en un centro de rehabilitación cualquiera, donde tanto la dedicación de los profesionales como mi actitud resultaron capitales para mi desarrollo y mejora tanto física como psíquica.

Todo el mundo me decía, "...es que tu tienes una disciplina, una voluntad, una capacidad de sacrificio...innatas...", y yo pienso, -quizás si, o bien no he tenido otro remedio, quién sabe.
Mi llegada al Centro con ambulancia, para iniciar la rehabilitación, es de los momentos difíciles de olvidar... los camilleros me conducen a la sala de recuperación, donde me recibe una enfermera con una sonrisa, y comenta:

"...todas estas personas vinieron como tu estás ahora, no te desanimes nunca..."
Lloré como un niño, Dios mio no lo conseguiré, y entonces...que será de mi.

Aquí empezó una fase distinta de mi vida, muchas horas en la sala de rehabilitación, tumbado en la camilla esperando el turno del fisioterapeuta, muchas horas en la silla de ruedas, o con el logopeda...
El cuerpo no me sostenía y el pensamiento me traicionaba, ya no era aquel hombre auto suficiente, aquel super-yo que todo lo podía y que era capaz de conseguir lo que se propusiera.

Pero que digo ?,... si que soy YO.

Nos olvidamos que tenemos en nuestro interior unos valores y unos sentimientos que nos ayudan a seguir adelante, como la voluntad, la paciencia, el espíritu de lucha, el amor, la constancia,...

A partir de aquel momento decidí, no rendirme nunca...